Arribava la primavera. Els ocells ho sabien i tornaven als arbres de les pelades muntanyes a fer nius a les seves branques, ara a poc a poc cobertes de fulles altra vegada, en aquest cicle que no comença ni acaba mai. Seleccionaven les branques més estables, i amb petites fulles i branquillons d'aquí i d'allà, anaven composant el que seria casa seva durant una curta temporada, el temps que trigaven a fer el niu, posar-hi els ous, veure néixer la nova generació i ensenyar-la a volar. Després, com llavors, arrencarien el vol a terres més càlides quan la neu comença a jugar a les alçades.
Cada volta que feia aquest cicle era també un nou començament per totes les que allà convivien plegades. Mamífers peluts, arbustos, peixos de colors i flors tènues, anaven i venien com en una orquestra de la que el Sol n'és director.
A mi m'agradava amagar-me sota la molsa o entre les falgueres, i observar tots aquests subtils canvis que patia el meu entorn. Però aquell que esperava amb més deliri, era se'ns dubte, el naixement del riu.
Quan els dies es feien més llargs, el Sol treia més el nas per la zona i les plaques de gel que cobrien la part més alta de la muntanya començaven a desfer-se. Les primeres gotes, que foren les últimes en caure el darrer hivern, relliscaven avall investigant quin podria ser el camí que seguís el riu aquella primavera. Necessitaven d'una zona amb poca vegetació, amb roques per les que poder relliscar i amb un terra prou inclinat pel que traçar un rierol. S'havien d'afanyar! Les companyes eren cada dia més nombroses, i era tasca exclusiva de les primeres gotes decidir quin seria el nou camí i poder-les guiar com més aviat millor per despertar a poc a poc l'esperit del riu que hivernava ben a prop.
- Què és això que sento? El primer rierol de la temporada?
L'esperit del riu acudia a la cita puntualment en una nit sense lluna. Saludava les gotes enmig de la foscor i els donava el seu beneplàcid per córrer entre les terres que estaven per venir. I dia a dia, de la mateixa manera que anava creixent la lluna, ho feia el nostre riu. Arribava per fi aigua a tots els racons del bosc, i animals, arbres i plantes podien seguir bevent i remullant-se sense parar. Tot canviava de color al seu pas; l'herba era més verda, als pous s'omplien fins dalt de tot, les flors s'estiraven mandroses. El riu somreia, agraït i satisfet, i feia una reverència a les bestioles que acudien a banyar-s'hi.
El primer desnivell a salvar era sempre un moment crucial en la vida d'aquell riu! No sabria dir-te per què, però el riu sempre tenia por de fer saltar les seves gotes precipici avall sense saber què hi trobarien a baix o què els provocaria el gran impacte. Però les gotes, repetidores elles de les temporades anteriors, l'acabaven convencent amb l'exemple, i es tiraven valentes roques avall creant un gran rebombori i esquitxant a tort i a dret.
El viatge del riu és llarg, i jo sovint em perdia en els revolts del bosc o em despistava perseguint papallones o rastres d'esquirols i no el retrobava fins passades setmanes. Vam veure passar milers d'animals, de personetes, de cases i de refugis, de planes i de valls fins que arribava la gran cita final.
La prova de foc (disculpa'm la contradicció).
El riu sabia que era riu i de fet, era riu. Moltes veus diferents li ho havien dit. En molts revolts se n'havia adonat. Però ara, es trobava en un punt en el que no podia tornar enrere, sense escapatòria, en el que havia d'abandonar la idea que havia tingut toooooota la seva vida. Havia de deixar de ser riu. Per sempre.
Allargava els seus braços d'aigua tot a l'ample i retenia així com podia les primeres gotes, que ara eren moltíssimes i tenien embranzida, que li feien pessigolles i que es miraven entre elles, preguntant-se per què no podien seguir el que era el seu curs natural. El riu les mirava preocupat.
- No us separeu, hem d'anar totes juntes d'ara endavant, que cap es quedi pel camí, agrupeu-vos, agrupeu-vos! El mar és immens i un cop serem dins ens hem de mantenir juntes, en un sol riu, que és allò que som i que hem estat sempre.
Les gotes de segona fila, que arribaven ara amb força i que lliscaven més de pressa que mai, empenyien les primeres i el riu les intentava contenir utilitzant les seves últimes forces.
- Aviseu les que venen, hem de recular!
- Però això es impossible - li deia una de petita a la que estava despentinant. - No tinguis por, riu, no tinguis por de canviar. Nosaltres mateixes coneixem què vol dir canviar constantment. Som al mar i passem al cel, viatgem amb els núvols i ens deixem caure. A vegades en forma d'aigua, o de neu, o de pedra. Moltes de les que avui som aquí ens hem quedat glaçades tot l'hivern esperant veure't despertar. I ara estem preparades per tornar a convertir-nos en mar.
- Però... però... i tot el camí que hem recorregut junts?! On quedaran els llacs on hem vist flotar sabaters, o els racons on els capgrossos es convertien en granotes, o aquells peus de nina bruts de sorra que es venien a rentar a aquella riba... On?! I vosaltres? Juntes com heu estat tot aquest temps, i ara us perdreu en aquest mar immens ple d'altres gotes de vés a saber on!
- Deixa't portar i deixa'ns anar, nosaltres estarem bé, seguirem el nostre camí. Tu flueix i converteix-te en mar o en oceà, i veuràs que en el moment que menys t'ho esperis, després d'haver escoltat històries de la mà d'esperits de rius molt llunyans, tornaràs a despertar dalt la muntanya que et va veure néixer.
El riu va asentir i va somriure i, amb una mica de por i nervis, va deixar de fer força.
