Ens escric perquè ens agrada i perquè em fa sentir bé.
Avui ens dic que semblava impossible tornar a compartir-nos des de dins, des de la confiança infinita, des dels nervis a la panxa i del fer tard per intentar no arribar massa d'hora. Ha estat diferent, neixent la màgia des d'un altre punt que amb tu desconeixia.
La complicitat és intangible però evident. Les nostres històries passades, presents i futures es reuneixen al nostre voltant i fan callar totes les veus que a vegades criden i altres guarden un silenci ensordidor per deixar-nos ser nosaltres mateixos en l'aquí i en l'ara. Ens mirem de reüll, amb mitja cara tapada que amaga un somriure sincer, amb els ulls brillants. Afluixem el pas i l'acomodem als batecs dels nostres cors, a la força titilant de les nostres cèl·lules fins que en un moment les passes s'aturen i mirem el mateix horitzó. Sé que veus el que jo veig, després de tant de temps, i això em recomforta i em posa de peus a terra, m'ancla a la realitat que existeix al meu voltant i no a la que invento entre les meves idees.
La sensació de calma absoluta, de respirar profundament, de tancar els ulls i saber que ets aquí, que sempre hi has estat, que d'alguna manera, sempre hi estaràs. La tranquil·litat de confirmar que el camí que vam fer junts era i és preciós, i sentir com la nostàlgia dels records es difumina i es transmuta en un present que tenim a les mans, és un regal.
La mirada còmplice, la presència plena.
