La patinadora.

Jo sortia de l'escola, de fer les pràctiques, i caminava contenta perquè ja era divendres mentre feia memòria per trobar el cotxe, doncs com que al pàrquing n'hi ha tants i tants, cada dia he d'aparcar en un lloc diferent i em costa recordar cada dia on l'he deixat. Ja ho tenia, m'havia posat en aquell forat del que havia sortit una noia mig adormida aquell mateix matí.
Allí m'esperava el meu majestuós cotxe color grana, amb les seves petites ratllades, aquella "L" ben enganxada al vidre del darrera, aquell maleter que no acabava de ser el seu. I quan me n'adono ja sóc dins, amb la ràdio fluixeta, com sempre, i gairebé fent malabars per sortir marxa enrere. I sense saber com, em trobo amb ella. Amb la patinadora.
Imagina't la situació: un velòdrom, una patinadora, i jo dins el cotxe una mica gelada pel fred de les cinc de la tarda.
Ella ballava i ballava, patinava d'aquí cap allà i feia salts impossibles, postures innates, gests captivadors.

Així no hi ha qui visqui.

Tinc un nus a la gola de la mida d'un elefant que sembla que vol explotar, però que no explota.
L'elefant és conscient de lo bruta que quedaria l'habitació si explotés i lo molt que s'enfadaria la mare quan ho hagués de netejar.
Les llàgrimes juguen a fer la tonteria del puenting, que em tiro-que no em tiro.
I jo penso que o algú fa algo, o aquí hi haurà disbauxa.
Sembla una festa on tothom hi està convidat. Entre ells: els mals records, els malsons, el dia a dia feixuc, les setmanes que acaben massa tard i comencen massa depressa.
I, oiga, que aquí no es mou ningú.

L'elefant roman quiet, al mig de la gola, pendent de no deixar-me respirar.
Les llàgrimes segueixen fent l'inutil.
I al final l'única que pateix, espectant, sóc jo.
Ningú ve a parar-ho.
No necessito ningú.
Mai ho he fet.

O si.