dimecres, 27 de juny del 2012

Destellos.

De ben lluny vaig sentir difuminada la seva veu, llunyana però a l'abast. Semblava una deesa que encantava com una sirena, amb aquells cants enmig de la negra nit, fent-me, insconscientment, volar cap a ella. Realment no em va costar massa trobar-la, el camí mig asfaltat em va dur fins una petita urbanització, i d'allí un camí secundari fins a un tancat envoltat d'arbrets. No hi vaig veure llum, i semblava desert. Fins que em vaig adonar que de les escletxes que deixaven les fulles dels arbres, s'hi escapava fugiser un rajolinet de llum.

I el vaig seguir.

El vaig seguir per veure l'escenari ancestral d'aquella nit, que semblava que la Lluna hagués sortit només a veure-la a ella. Pell broncejada, lluna plena. Bell contrast. Cabells mig rossos mig castanys, pircing al nas, ulls clars i brillants. Ungles pintades. Es despullava com si no tingués pressa alguna, com si aquella nit fos eterna. I cantava al ritme dels seus moviments amb l'acompanyament de la natura de fons. L'aigua brillava i s'hi va summergir amb suavitat per sortir-ne mullada i preciosa. Per deixar-me sense alè.

I els meus somnis volaven amunt i avall, jugant amb els seus cabells. Era la dona més màgica sobre la Terra en aquell precís instant. Ho sabíem les dos.

Vaig entrar dins el recinte un cop recuperada del xoc, despullant-me a mida que avançava, com si un codi no escrit m'obligués a fer-ho, i vaig restar dempeus darrera una tauleta de marbre rodona. Esperant el que estava a punt d'arribar.

Un petit ensurt fingit, que es notà forçat, i un somriure tímid van convidar-me a entrar a la seva piscina. I em va acariciar dolça i tendra allí on la llum insistia. I em va besar sota l'aigua. Vam ballar mentre cantava deixant-nos portar per la corrent que els nostres cossos generaven, vaig alçar-la a pols fora de la piscina, i ens vam fer l'amor amb la lluna de fanalet de Sant Jaume.

dimarts, 19 de juny del 2012

Como nunca nadie.


Los susurros se escondían tras los árboles
De noche, mi mirada seguía tu falda
Te espiaba como nadie había espiado antes
Me sentías y sabías que era nuestra última noche
Pero no decías nada.

La Luna marcaba el camino
Aunque sin necesidad
Yo sabía perfectamente dónde ibas
Y tú empezabas a prepararte para el rito mortal.
Seguías sin decir nada.

Sigilosa y abusiva como habías sido
No podíamos sospechar
El preludio de un gran final
Como todo y, sin quererlo
De tus labios escapó un pequeño canto astral.

No había marcha atrás
Tu melena había perdido el control
Mis hallazgos.

Nos quisimos como nunca
Terminamos como siempre.

dilluns, 18 de juny del 2012

Volver.

Las luciérnagas vendrán a buscarte cuando creas que te hayas perdido. El bosque no es tan grande si lo miras con mis ojos de gigante mimosín. Por las noches dibujaré sendas brillantes brillantes que te lleven un día hasta el río, otro día hasta los osos polares, y otro a conocerme. Tienes que venir a conocerme ya. No cabe en mí la emoción, y no sé si entiendes lo que eso significa. En el cuerpo de un gigante, que no quepa algo es muy muy grave. Y muy muy grande.

Recuerdo el día en que nos conocimos. Tú eras una pequeña monstruita que me escondía en su armario, y le decías a tus papás que me habías encontrado en un rincón de la escuela y que no podías resistirte a mis ojitos melosos. Ellos supongo que siguen creyendo que soy un muñeco, y quizás todavía piensen que vivo en tu armario. Lo que no saben es que yo te estoy esperando. Cada segundo. Cada minuto de mi espesa vida en libertad.

¡Quién supiera cómo era la vida fuera de tus faldas! Te digo muy en serio que, de haberlo sabido, no me hubiera marchado nunca nunca nunca de ahí.

Te echo de menos.

Bubú.

dilluns, 4 de juny del 2012

Morderte.

Salía de trabajar como siempre, a la misma hora, con el mismo uniforme grasiento y los ojos perdidos en el horizonte. Se arrastraba calle arriba hasta la parada del autobús. Dejaba que el conductor y los pasajeros ajetreados por sus rutinas le miraran mal y seguía con sus cosas en la cabeza. Es decir, con la mente en blanco.

Yo le veía cada día y le seguía con mi mirada. Me preguntaba cómo olería su cama y de qué color serían sus sábanas. Pero los demás tan sólo apreciaban lo que él dejaba ver: nada.

La gente de por sí tiende a no apreciar nada de nadie a primera vista. No aprecian ni quieren sostener la mirada a un señor panzudo con barba de más de tres días, que huele a sudor y que lleva el mono sucio de tanto trabajar. No saben apreciar esa mirada cansada que está pidiendo ayuda sin saberlo.
La gente en general no sabe hacer esas cosas.

Pero yo puedo hacerlo.

Me acerco a la ventana apartando a Milare con mi silla de ruedas, que el pobre está tan viejo como yo y no me oye llegar, cada día a la misma hora para contemplar al señor del taller. Y me pregunto si tendrá mujer o marido, si querrá tener hijos algún día, si su mirada expresa algo distinto en algún momento del día. Y cada día invento una historia bonita para él, y le tejo sueños fantásticos, y se los envío desde mi ventana, medio escondida entre las cortinas de mi pequeña mansión en el hospital psiquiátrico.

divendres, 1 de juny del 2012

Colarme bailando en tu casa.

Vull volar fins la teva finestra i passejar pel teu carrer de nit. Silenciosa i a distància. Prudent i cautelosa. Esperaré que dormis per fer-te una sorpresa, una gran sorpresa que farà que fins i tot surti el sol. Enmig de la nit.

No tenim res, però tenim temps. I qui voldria temps si no fos per estar amb tu?

Ballaré sola sota la llum d'un fanal, jugaré amb les petites cuces de llum que viuen a les teves pestanyes, em llogaré un piset darrera la teva orella i et xiuxiuejaré coses maques perquè t'adormis.

Canviaré de tema quan no te n'adonis i abans que sàpiguis que no és un somni desapareixeré. Però no per gaire temps. Quan tornis a dormir tornaré a colar-me a casa teva ballant, com qui no vol la cosa.