Comença un text i acaba'l amb la frase: "ja t'ho havia dit que això no podia acabar bé".
_______________________________________
- Eeeeeh, que m'has fet mal! - i li clava una puntada per sota la taula.
- Nena, que paris, si has set tu. Treu el peu de la meva cadira que el tenia jo abans - i li retorna el cop de peu.
- Que no - pum.
- Que si - pum.
- Nenes, prou.
- Però si és ella! - diu la petita.
- Això no acabarà bé... - diu la mare.
- Si, claro, sempre has de fer cas a la tonta aquesta perquè és la mimada - PUM.
- Però para! Mamaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
- Jo passo - diu la mare seguint amb el seu plat de macarrons.
- Sempre has de ser la última, no? - recrimina la petita, i la pega, encara més fort que abans. L'altra respon sense pietat, i la petita plora desconsoladament -. Ara sí que t'has passat, bruixa! - Crida entre llàgrimes.
- Ja us ho havia dit jo que això no podia acabar bé... - diu la mare, mentre va a buscar gel per al peu de la petita.
dijous, 19 de març del 2020
dimecres, 18 de març del 2020
Dia 4
Descriu un dia de la teva vida des del punt de vista de les teves mans.
_____________________________________________
Filla, pensàvem que amb el confinament ens deixaries una mica en pau. Tothom era feliç dient que ara venien temps de calma. Les cames estan contentes, els nostres compis del sud, els peus, també. I nosaltres gairebé ens ho havíem cregut!
Entre la Pangan que ja no hi és i que ens ha deixat - per fi! - d'esgarrapar dia si i dia també, tu que sembla que has après a posar el forn sense cremar-nos, i que ja no vas al cole per pintar-nos de rotulador de pissarra.... PROU MÒBIL JAAAA LOCA!
Estem explotades i volem justícia. Deixa el putu mòbil, el putu teclat del PC, masturba't una mica més i dormmmmmmmmmmmmmmm ndéu!
_____________________________________________
Filla, pensàvem que amb el confinament ens deixaries una mica en pau. Tothom era feliç dient que ara venien temps de calma. Les cames estan contentes, els nostres compis del sud, els peus, també. I nosaltres gairebé ens ho havíem cregut!
Entre la Pangan que ja no hi és i que ens ha deixat - per fi! - d'esgarrapar dia si i dia també, tu que sembla que has après a posar el forn sense cremar-nos, i que ja no vas al cole per pintar-nos de rotulador de pissarra.... PROU MÒBIL JAAAA LOCA!
Estem explotades i volem justícia. Deixa el putu mòbil, el putu teclat del PC, masturba't una mica més i dormmmmmmmmmmmmmmm ndéu!
Carta a quien lo necesite
¡Hola hola y muy feliz día!
No sé quién eres pero, ¿sabes?, tampoco necesito saberlo. Hay algunas cosas que sé sobre ti y para no encontrarte en desventaja voy a contarte un poquito quién soy yo.
Me llamo Nerea y tengo 25 años (el 12 de Julio cumplo 26, ¡soy Cáncer!). Soy de Lleida pero vivo en Barcelona por trabajo, pero principalmente me mudé aquí por amor. De hecho, cuando llegué a Barcelona ni siquiera tenía trabajo.
Soy profe de primaria y por suerte he estado ya en algunas escuelitas, aunque este año trabajo en un centro de educación de personas adultas. Mis alumnas tienen entre 16 y 80 años... El primer día me pareció increíble el hecho de enseñar a personas mayores que yo, sobretodo viniendo de estar con peques de entre 6 y 12 años, pero me gusta pensar que todas estas personas "adultas" no dejan de ser pequeñas en su interior, sobretodo cuando se trata de aprender.
Y tú, si me permites el atrevimiento, justamente te las ves en una situación muy de aprender. Yo no sé por lo que estás pasando, pero te aseguro que si fuera tú, haría y pensaría lo mismo que piensas y haces estos días.
"Los de afuera" hemos empezado a vivir de manera distinta. Pero es curioso que por una vez todo el país esté haciendo lo mismo a la vez. Bueno, sin contar las campanadas en fin de año.
Os aplaudimos cada día. A vosotros y a quienes os cuidan. Pensamos en ti y en todas las personas que, como tú, estáis separados de vuestra gente y no tenéis mucho que hacer en el hospital.
Me encantaría verte y decirte que todo está bien. Que somos fuertes, que ERES FUERTE, y que las cosas tal como vienen, se van. Algo tendremos que aprender, ¿no? Puede que el mundo nos esté diciendo que nos calmemos, que dejemos de correr, que dejemos de trabajar y consumir compulsivamente, que miremos hacia dentro.
Yo, como supongo que haces tú, estoy viendo la película de mi vida continuamente y, no te voy a mentir, hay días que lloro y estoy triste y me arrepiento de cosas que hice y después pienso que no debería arrepentirme porque todo ello me ha llevado hasta aquí. Hasta ti. Hasta tener ganas de hablarte y de decirte que nada puede ser mejor de lo que es.
Cierra los ojos por un momento y imagina que puedo abrazarte. Una chica flaca, de pelo corto y oscuro, de ojos grandes, te rodea con sus brazos y se funde contigo. Ahora imagina que no estoy sola, que somos todos dándote ánimo y apoyándote.
Por último, cierra los ojos y abrázate. ¿Lo notas? Estás ahí. Siempre vas a estarlo.
Gracias por leerme, y recuerda que aunque no te conozca, estoy aquí para ti.
dilluns, 16 de març del 2020
Dia 3
Agafa un conte clàssic i afegeix-li un personatge famós.
__________________________________
La caputxeta vermella i el conill dolent
Hi havia una vegada una nena hiperactiva que no podia parar quieta. El seu pare, per tal de no perdre-la de vista els dies de mercat, li va cosir una capa vermella impermeable amb caputxa i no li deixava treure per res del món.
Val a dir que l'home era una mica curt de vista i que la gent del barri estava cansada d'anar a buscar a casa seva les seves filles, fills i inclús alguna mascota vestida amb aquestes robetes que fan avui dia perquè les confonia amb la Blau, o caputxeta vermella com la coneixia tothom por aquel entonces.
El cas és que el pare era fan d'ABBA i Mecano i la capu havia crescut escoltant les seves cançons creient inclús que no existia més música al món.
Un bon dia, el pare va dir a la nena que hauria de portar uns cassettes rebobinats a casa l'àvia, que amb prou feines podia sortir del llit, i que aprofités per veure com estava i tal.
Ella, entre que no tenia res més a fer i estava avorrida de tant confinament, va decidir posar-se la caputxa i creuar el barri fins a casa l'àvia.
De camí es va trobar un conill fatxenda amb ulleres de sol i dents d'or que li demanava l'hora. Ella li va dir que s'equivocava de conte, que ella no era l'Alicia, i va seguir el seu camí. El conill dolent va reaccionar a temps i abans que girés la cantonada la va atrapar fent només quatre salts.
- Ei, Capu, on dius que vas?
- I tu què n'has de fer? Conill tafaner...
- Sé què és el que portes a la teva totebag de dona cíclica, bonica.
- Ho saps tu i ho sap tothom, si t'hi fixes molt i molt bé, veuràs que és transparent.
El Conill es va quedar amb un pam de nas, però no es va deixar ensabonar.
- Vas a ca la iaia, no? Doncs que sàpigues que els semàfors d'aquesta avinguda estan descoordinats i quan arribes a la punta del carrer és quan es posen vermells, fent que t'aturis a cada xamfrà.
- No tinc pressa, però merci. Ho tindré en compte un altre dia.
- No, no. Espera. Si tombes per aquell carreró estalviaràs molt de temps i podràs passar per Discos Impacto i escoltar una mica de Bob Dylan, com a tu t'agrada, abans que el papa et trobi a faltar.
- És diumenge, gràcies però passo.
El conill no va tenir altra opció que córrer tot sol pel carreronet esbufegant i amb la llengua fora per intentar arribar abans que la nena a casa de l'àvia. La seva feina era la més fàcil, entretenir-la perquè anaven tard preparant-li la seva festa d'aniversari. I ni tan sols això sabia fer bé.
Per sort, una manifestació improvisada va tallar el carrer de l'àvia i va poder veure des de la finestra com esperava, impacient, intentant passar entre els tambors i els timbals.
Quan per fi va trucar a la porta, va sentir com una veu ronca i greu li deia
- Passa, passa, que la porta és oberta...
La Capu coneixia la història de la caputxeta vermella des que era petita, i la seva cara de decepció en veure al seu pare fregant-se amb el Bad Bunny i l'àvia aguantant el pastís amb més espelmes del compte va ser monumental.
__________________________________
La caputxeta vermella i el conill dolent
Hi havia una vegada una nena hiperactiva que no podia parar quieta. El seu pare, per tal de no perdre-la de vista els dies de mercat, li va cosir una capa vermella impermeable amb caputxa i no li deixava treure per res del món.
Val a dir que l'home era una mica curt de vista i que la gent del barri estava cansada d'anar a buscar a casa seva les seves filles, fills i inclús alguna mascota vestida amb aquestes robetes que fan avui dia perquè les confonia amb la Blau, o caputxeta vermella com la coneixia tothom por aquel entonces.
El cas és que el pare era fan d'ABBA i Mecano i la capu havia crescut escoltant les seves cançons creient inclús que no existia més música al món.
Un bon dia, el pare va dir a la nena que hauria de portar uns cassettes rebobinats a casa l'àvia, que amb prou feines podia sortir del llit, i que aprofités per veure com estava i tal.
Ella, entre que no tenia res més a fer i estava avorrida de tant confinament, va decidir posar-se la caputxa i creuar el barri fins a casa l'àvia.
De camí es va trobar un conill fatxenda amb ulleres de sol i dents d'or que li demanava l'hora. Ella li va dir que s'equivocava de conte, que ella no era l'Alicia, i va seguir el seu camí. El conill dolent va reaccionar a temps i abans que girés la cantonada la va atrapar fent només quatre salts.
- Ei, Capu, on dius que vas?
- I tu què n'has de fer? Conill tafaner...
- Sé què és el que portes a la teva totebag de dona cíclica, bonica.
- Ho saps tu i ho sap tothom, si t'hi fixes molt i molt bé, veuràs que és transparent.
El Conill es va quedar amb un pam de nas, però no es va deixar ensabonar.
- Vas a ca la iaia, no? Doncs que sàpigues que els semàfors d'aquesta avinguda estan descoordinats i quan arribes a la punta del carrer és quan es posen vermells, fent que t'aturis a cada xamfrà.
- No tinc pressa, però merci. Ho tindré en compte un altre dia.
- No, no. Espera. Si tombes per aquell carreró estalviaràs molt de temps i podràs passar per Discos Impacto i escoltar una mica de Bob Dylan, com a tu t'agrada, abans que el papa et trobi a faltar.
- És diumenge, gràcies però passo.
El conill no va tenir altra opció que córrer tot sol pel carreronet esbufegant i amb la llengua fora per intentar arribar abans que la nena a casa de l'àvia. La seva feina era la més fàcil, entretenir-la perquè anaven tard preparant-li la seva festa d'aniversari. I ni tan sols això sabia fer bé.
Per sort, una manifestació improvisada va tallar el carrer de l'àvia i va poder veure des de la finestra com esperava, impacient, intentant passar entre els tambors i els timbals.
Quan per fi va trucar a la porta, va sentir com una veu ronca i greu li deia
- Passa, passa, que la porta és oberta...
La Capu coneixia la història de la caputxeta vermella des que era petita, i la seva cara de decepció en veure al seu pare fregant-se amb el Bad Bunny i l'àvia aguantant el pastís amb més espelmes del compte va ser monumental.
Dia 2
És dia de mercat i tu ets una rateta que surt del cau per anar a buscar menjar. Explica què et passa.
_________________________________________________________
La brisa i la bossa.
Plou un pél i em mullo.
Demano de lluny, si us plau.
Ho peso, ho passo, ho pesen.
Pesa la peça!
Calerons i calderes.
Gràcies de lluny.
Despistada, aprofitant la vinentesa de la sortida, gaudint de les Barcelones buides on se senten cantar ocellets.
I abans que em vegin.
Girar cua i al cau.
Au!
_________________________________________________________
La brisa i la bossa.
Plou un pél i em mullo.
Demano de lluny, si us plau.
Ho peso, ho passo, ho pesen.
Pesa la peça!
Calerons i calderes.
Gràcies de lluny.
Despistada, aprofitant la vinentesa de la sortida, gaudint de les Barcelones buides on se senten cantar ocellets.
I abans que em vegin.
Girar cua i al cau.
Au!
Dia 1
Escriu un text on apareguin en ordre aquestes paraules: test, resina, buit, repòs i clar.
_________________________________________________
Jo era una llavor com una altra. Vivia en una bossa de llavors i a vegades viatjava de casa en casa, de bossa en bossa, esperant l'oportunitat d'arrelar. Totes desitjàvem viure en llocs ben diferents. Hi havia qui preferia viure a la muntanya, altres a la platja, als jardins d'una gran ciutat o a l'hort d'una bona veïna. Jo volia arrelar en un test. En un test normal, on rebés unes hores de Sol que ni poc ni massa, que em reguessin guai però que a vegades se'ls oblidés i que no passés res perquè al final, les llavors hem de ser fortes i anar fent amb el que tinguem.
Però cap de les idees preconcebudes va prevaldre. Vaig caure, sense que practicament ningú se n'adonés, de camí cap a vés a saber on. I no et creguis, no va estar gens malament. Un gos despistat em va avorar al camí i vaig trobar terra remoguda on amagar-me. L'arbre que m'és company, el que supura resina dia i nit, diu que vaig estar de sort. Si vols que et digui la veritat, jo no hi crec en això de les sorts. La qüestió és que vivim en un bosc que sembla buit, que passa desapercebut, de vora de carretera. Però, ai xiquets! qui hi entri, no ens trobarà mai en repòs. Els ocells canten, les papallones juguen amb les meves flors, els arbres es saluden fent reverències i dient bon dia amb un bategar de fulles, els caragols ens venen a veure amb la pluja i fan veure que juguen a fet i amagar, el sol gairebé sempre ens fa pessigolles i la lluna ens cuida i ens vetlla explicant-nos històries que sempre acaben bé de llavors que cauen on no els toca i em pica l'ullet i, és clar, en aquells instants no hi ha test que em faci més feliç.
_________________________________________________
Jo era una llavor com una altra. Vivia en una bossa de llavors i a vegades viatjava de casa en casa, de bossa en bossa, esperant l'oportunitat d'arrelar. Totes desitjàvem viure en llocs ben diferents. Hi havia qui preferia viure a la muntanya, altres a la platja, als jardins d'una gran ciutat o a l'hort d'una bona veïna. Jo volia arrelar en un test. En un test normal, on rebés unes hores de Sol que ni poc ni massa, que em reguessin guai però que a vegades se'ls oblidés i que no passés res perquè al final, les llavors hem de ser fortes i anar fent amb el que tinguem.
Però cap de les idees preconcebudes va prevaldre. Vaig caure, sense que practicament ningú se n'adonés, de camí cap a vés a saber on. I no et creguis, no va estar gens malament. Un gos despistat em va avorar al camí i vaig trobar terra remoguda on amagar-me. L'arbre que m'és company, el que supura resina dia i nit, diu que vaig estar de sort. Si vols que et digui la veritat, jo no hi crec en això de les sorts. La qüestió és que vivim en un bosc que sembla buit, que passa desapercebut, de vora de carretera. Però, ai xiquets! qui hi entri, no ens trobarà mai en repòs. Els ocells canten, les papallones juguen amb les meves flors, els arbres es saluden fent reverències i dient bon dia amb un bategar de fulles, els caragols ens venen a veure amb la pluja i fan veure que juguen a fet i amagar, el sol gairebé sempre ens fa pessigolles i la lluna ens cuida i ens vetlla explicant-nos històries que sempre acaben bé de llavors que cauen on no els toca i em pica l'ullet i, és clar, en aquells instants no hi ha test que em faci més feliç.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)