Caminava com un pingüí amunt i avall del passadís, que per cert és llarguíssim, amb els cabells despentinats i fent sorolls amb la boca. Els pantalons eren massa llargs i la samarreta li quedava gran. Tot ell era un espectacle. Jo no em cansava de mirar-lo i de riure amb les bromes absurdes amb les que arribava dia sí i dia també. Certament és un nen molt especial.
Somriu i t'abraça i et diu coses boniques quan tens un mal dia, com si ho olorés. S'ajup i gateja per mostrar-me com seria adoptar un gatet a casa, i se'm frega a les cames i em llepa les mans. És un fan de Freddie Mercury dels incondicionals, tot i que no entengui que ja mai el podrà veure en persona, però això a ell ara no li importa gens.
Aquest matí ha vingut a llevar-me quan tot just el Sol entrava per les escletxes de la persiana i s'ha posat al meu llit tremolant. Estava gelat. L'he abraçat xiuxiuejant-li la seva cançó preferida i donant-li calor amb les meves mantes gegants, i després he anat a veure què passava a la seva habitació. El llit estava humit i l'únic llençol sec estava sobre la catifa de llana. Però d'això no en parlarem ni avui ni mai, perquè els nens de quasi vint anys no es fan pipí al llit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada