La música clàssica no ha estat mai la meva música preferida. Per a res. Ni per a estudiar, ni treballar, ni concentrarme, ni relaxarme. De fet, durant anys he pensat i verbalitzat en més d'una ocasió que la música clàssica em posa nerviosa.
No sé ben bé per què. Potser em sembla que s'ha d'entendre d'una manera determinada i que jo no sóc prou il·lustre per sentir-la. Quina contradicció. La música se sent. D'escoltar i de sentir.
Ara aquesta mateixa música envolta la casa i em fa sensació de mal presagi. De sobte i sense adonar-me'n em visualitzo trencada, paralitzada. Com morta però viva perquè hi ha dolor. Patiment. El cor se m'accelera i no entenc per què.
Recordo en Tom i Jerry i les seves aventures musicades amb, precisament, orquestres que em fan pensar en música clàssica. I no sé què em posa més nerviosa.
Situacions inconcretes, incontrolables, desagradables. Què dir. A última hora no deixen de ser sensacions que (espero) no portin a res més que això.
La música no para i no sé si podré deixar d'escriure fins que no pari.
