Ens
mirem als ulls amb calma. Les pupil·les es fan grans quan creuem les mirades. Ens
diem sense paraules que encara hi ha esperança. Hem preparat la
casa, tot i que ja no serà llar de ningú més. Ens hem posat les nostres millors
gales i hem tret fins i tot la coberteria de plata. La taula està parada. Cuinarem
tot el que hem pogut recollir de l’hort avui per després donar pas a La Gran
Onada. Estem esperant la fi del món. Hem tingut tanta por, hem passat tanta
pena, hem viscut totes les emocions que existeixen fins a dia d’avui per acabar
trobant-nos en una calma infinita, impertorbable, per fi, sabent que ja ha
arribat el moment que acabi l’espera.
Existeix
una profecia: una de nosaltres no ha de morir. Decidim fer un grup per nedar
sota l’onada. Han estat dies, setmanes, mesos i anys de preparació constant i a
consciència. Hi ha molts números per la nostra noia, i jo confio perquè, sigui
qui sigui, porti el nostre missatge a l’altra banda de la terra d’aigua.
El cel
és clar. Sopem amb joia, en silenci, gaudint de l’àpat i del recolliment de la
llar. Tot d’una, sentim una remor de més enllà del nostre cel. De sobte, bandades
infinites d’ocells comencen a portar la foscor i la boira a l’horitzó. Tot es
va tintant com quan una gota de pintura cau en un got d’aigua i es dispersa i
ho impregna tot del seu mateix color. Sentim com les veïnes surten al carrer,
volen veure què passa. S’apropen. Ara ho veiem clar: dracs.
Ens organitzem
en un moment i les torres humanes creixen fins arribar als núvols. Volem espantar
aquests animals gegants amb la nostra aparent formació titànica. L’aigua s’arronsa
i comença a venir cap a nosaltres.
La nostra
noia em mira, li estan canviant els ulls de color. Ara els té lila. Correm juntes
al jardí amb la intenció d’amagar-nos però la gent se n’ha adonat i ara tothom
la vol veure. Jo els dic que marxin, però no em fan cas. Ella em fa un senyal
abaixant el cap i besant-me les mans. Amb un altre gest els deixa apropar-se. Es
mostra perquè hom vegi les punxes que li surten a l’esquena. La cua que creix entre
les cames.
Ella
es transforma en drac; ella no mor.
La Gran
Onada no ve mai i, des de l’ampit de les finestres, veiem com un drac surt
volant de cada casa.
