dissabte, 1 d’abril del 2023

Records de mails i de nits sense dormir i de plorar fins a l'alba i de pensar que és possible morir d'amor

    Diria que he trobat aquella cançó que porta el meu nom. La que parla de mi i em recorda un passat tan intens com preciós. La mateixa que guardo i amago, perquè sigui només per a mi. Com qui enterra un tresor al jardí de casa quan és encara una nena. La família decideix mudar-se i, quan ja és una velleta arrugada i somiadora, envia les nétes a buscar-la perquè li portin. I l'obra, sabent exactament què hi trobarà dins. Coneix cada objecte i el motiu que la va portar a guardar-lo. Es deleita recordant la història que hi ha al darrera d'una simple moneda que ja no està en circulació i somriu per sota del nas, il·lusa d'ella, pensant que ningú no se n'adona. Però tant és, que puguin endevinar l'amor i la joia que hi ha a les seves mans - per fí!. Tant és que sàpiguen que ella va ser feliç fa molt de temps enllà. Quan les cames encara eren fortes i lluïen sota les faldilles curtes les tardes de primavera. Quan els ulls li brillaven de vida i els seus cabells jugaven amb el vent. Quan dins el pit només hi sentia un òrgan cabalcant a cor què vols o un petit puny ben apretat que l'obligava a suspirar per tornar a activar els seus pulmons. Quan la música inundava el seu cos i el feia moure sense control ni vergonyes, quan el seu món intern era infinitament més gran que allò que captava amb els seus sentits, quan el simple fet de respirar esdevenia un ritual si ho feia al costat d'aquella persona que s'estimava tant...

    Però no estaria dient la veritat, perquè no l'he trobada pas per casualitat, aquesta cançó. 

    L'única veritat és... que ja fa dies que la busco.