Teories de la vida en la construcció d'una torre de cartes.

La vida és com construir una torre de cartes. Potser tu no ets qui té la idea principal de montar-la, però el veure com ho fan els teus amics o trobar-te les cartes en un calaix fa que t'animis.

Si tens una mica de sort i tacte aconsegueixes montar el primer triangle.

I així aprens a saber viure. A viure bé. A seguir montant cabanetes amb les seves respectives teulades mentre desitjes que a ningu se li acudeixi moure la taula i fer que tot caigui amb tanta sutilesa que sembla que ni t'adones de com ha pogut passar.

A vegades les cartes no són fermes del tot, no les has posat perfectament rectes. I això és el que té la vida, que no és perfectament estable. Sinó tot el contrari.

I tu segueixes allí, tossuda perquè creus que ja és hora de muntar un bon castell de cartes com els que fa la teva germana, i potser no aconsegueixes un meravellós castell com els seus.

No toca la perfecció ni de lluny.

Però els seus pilars bàsics sembla que són forts i resistents a petites trontollades de la taula.

I sense gairebé adonar-te'n has muntat un castell i vas corrents a buscar una càmara per immortalitzar el moment (que val la pena!).

Llavors és quan hi caus; la vida no és res més que muntar cartes i cartes sent tossut i persistent, tot vigilant que els pilars bàsics no caiguin i sense capficar-te en les parets secundaries que en realitat no aguanten res (careixen d'importància). El temps no corre, vola; no ens podem permetre gastar-lo així com així!