dimarts, 18 d’octubre del 2016

Back

Volver no significa volver atrás. Eso es más que imposible. Ni queriendo podemos hacerlo.
El pasar de los días se asemeja a la lectura dulce y cariñosa de un libro cualquiera. Empieza a trompicones, con ciertas expectativas, y avanza lentamente. El reloj no se detiene aunque a veces parece cambiar su ritmo por placer, entonces la lectura se vuelve rápida y feroz, calmada y sensible. Descompasada. Cada descubrimiento en la vida real se ve acompañado de la débil e impasible fuerza de la que está dotada el libro.
Vivir dos historias a la vez. Una sobre ti, con tu nombre, y otra que te ha rebautizado para hacerte sentir lo que por el momento todavía queda lejos. Hacer tuyas todas esas experiencias. Aprender como el que más con la facilidad de un niño libre.
A fin de cuentas, quizás no era un libro cualquiera. Y termina justo cuando termina tu historia. Solo entonces sabes que ha llegado la hora de volver... a casa?

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Descubriendo a la musa

Miraba a su alrededor y allí no existía ningún lugar. No tenía reloj pero sabía que el tiempo no pasaba. Sea lo que fuere lo que la había llevado hasta ese rincón inóspito de quién sabe dónde, no tenía pinta de ser momentáneo. Los rugidos empezaron siendo casi imperceptibles para terminar siendo arrolladores, tanto, que no le permitían ni escuchar su propia voz. Aunque fuera en sueños, si se podía considerar despierta o dormida en algún momento en medio de toda esa nada. Los rugidos permanecieron nadie sabe cuánto y de pronto se fueron acallando, tal y como habían venido. Quizás fue pura costumbre, superación o ignorancia. Creo que no es relevante. Después empezaron las luces. Miles de cientos de diminutas lucecitas parpadeantes justo delante de sus ojos. Cerca. Lejos. Detrás de los ojos. La sensación de estar flotando había sido reemplazada por la total insensibilidad de todas las partes de su cuerpo. Sin verlo ni sentirlo ya no había manera alguna de saber si seguía ahí. Olores putrefactos seguidos de amables golpes de perfume de flores llenaron sus fosas nasales. Ambos eran tan intensos que no le permitían ni siquiera pensar.
Todo parecía planeado para evitar que pensara, viera, sintiera. Fuera. Y después de toda la nada, cuando el vacío fue tan intenso que se quedó vacío de sensaciones, olores, sabores y ruido, entonces y solo entonces, empezó a ser.

divendres, 7 d’octubre del 2016

Canvis d'estació

Recordo que hi havia un jardí. No et sabria dir si gran o petit perquè amb aquestes comparacions mai se sap, però per mi era agradable i més que suficient. Des del primer cop d'ull s'hi endevinava un encant que, no t'enganyaré, em va sobtar. En un altre moment potser hauria dit que allò ho governava la malesa i el descuit, però llavors vaig saber que era la mà lliure i savia de la natura la que posava ordre i concert.
A poc a poc vaig anar-me acostumant a seure per cada racó com si volgués, de forma no intencionada, trobar què amagaven cadascun d'ells i saber així on havia de seure si volia prendre el sol al matí, llegir amb bona llum a mitja tarda o descobrir brillant al bell mig del cel la constel.lació del carro passada la mitjanit.
No m'ho va semblar pas al principi, però estava farcit de detalls. Una petita casa per a ocells per aquí, una regadora que gairebé treia arrels per allà, testos de totes les mides i colors, arbres amb flor i fruit que vaig aprendre a menjar, una petita taula en la que mai no seia ningú, racons on s'hi apilava llenya... Sempre que m'hi fixava una mica descobria coses noves, però mai sabia d'on sortien, qui les posava, ni quan. Perquè no t'ho he dit però jo vigilava el jardí des de la finestra de l'habitació quan no hi havia res urgent a fer, i això era quasi sempre.
Així que un bon dia em vaig decidir. Jo també volia jugar a amagar coses al jardí. Vaig recollir petxines a la platja i amb un bastó i unes cordes vaig fer-ne un mòbil de penjar que sonaria, amb sort, un dia de vent suau. També vaig posar-hi un test nou on hi vaig plantar un esqueix d'una planta que havia trobat passejant per la vora d'un camí poc transitat.
I no et diré què més hi vaig posar, potser algun dia ho reconeixes per tu mateix. O potser no... però continues el joc.

dilluns, 3 d’octubre del 2016

Perdona'm les faltes

23:57
Seria facil posarse les mans davant els ulls per tapar el que no volem veure, pero hi ha un ull que una vegada sobra ja no es tanca mes, ni tan sols per "parpadear". Els records no haurien de ser el nostre combustible. O si. Neixer cada mati amb loportunitat de desconeixer cares, carrers i sentiments. Loportunitat de descobrir, de trobar, de sentir, destimar... des de zero. Cada dia una nova vida, un nou principi que augura un final proper pero no trist. Ningu sap que despertara amb la memoria buida com un paper en blanc, per aixo a ningu li importa.
23:58
Que faries si em trobessis a laltra banda del teu llit despres dhaver passat una nit veient les estrelles des de lampit de la teva finestra?
Potser mestimaries de nou, sabent que es el desti el que ens posa lun davant de laltre cada dia sense ni tan sols saber com ens diem. Potser sentim una passio irrefrenable cada vegada que ens trobem de casualitat. Potser ens ignorem i ens cridem latencio a parts iguals amb el transcorrer dels anys.
23:59
Hi hauria dies de tots els colors. Podriem anar un dia amb uns i amb uns altres el dia seguent, ajuntantnos amb aquells que potser hem menyspreuat el dia anterior. Pero a ningu li importaria.
Creus que hi hauria un minim sentiment didentitat al que aferrarnos dia a dia? Creus que un dia podries comprar un llibre que acabaries llançant justament al cap de 24 hores? Creus que hi hauria alguna cosa pendent? I si algu, de sobte, comences a emmagatzemar records? Nomes desitjaria no ser jo.
00:00
Ens coneixem?