Miraba a su alrededor y allí no existía ningún lugar. No tenía reloj pero sabía que el tiempo no pasaba. Sea lo que fuere lo que la había llevado hasta ese rincón inóspito de quién sabe dónde, no tenía pinta de ser momentáneo. Los rugidos empezaron siendo casi imperceptibles para terminar siendo arrolladores, tanto, que no le permitían ni escuchar su propia voz. Aunque fuera en sueños, si se podía considerar despierta o dormida en algún momento en medio de toda esa nada. Los rugidos permanecieron nadie sabe cuánto y de pronto se fueron acallando, tal y como habían venido. Quizás fue pura costumbre, superación o ignorancia. Creo que no es relevante. Después empezaron las luces. Miles de cientos de diminutas lucecitas parpadeantes justo delante de sus ojos. Cerca. Lejos. Detrás de los ojos. La sensación de estar flotando había sido reemplazada por la total insensibilidad de todas las partes de su cuerpo. Sin verlo ni sentirlo ya no había manera alguna de saber si seguía ahí. Olores putrefactos seguidos de amables golpes de perfume de flores llenaron sus fosas nasales. Ambos eran tan intensos que no le permitían ni siquiera pensar.
Todo parecía planeado para evitar que pensara, viera, sintiera. Fuera. Y después de toda la nada, cuando el vacío fue tan intenso que se quedó vacío de sensaciones, olores, sabores y ruido, entonces y solo entonces, empezó a ser.
dimarts, 11 d’octubre del 2016
divendres, 7 d’octubre del 2016
Canvis d'estació
Recordo que hi havia un jardí. No et sabria dir si gran o petit perquè amb aquestes comparacions mai se sap, però per mi era agradable i més que suficient. Des del primer cop d'ull s'hi endevinava un encant que, no t'enganyaré, em va sobtar. En un altre moment potser hauria dit que allò ho governava la malesa i el descuit, però llavors vaig saber que era la mà lliure i savia de la natura la que posava ordre i concert.
A poc a poc vaig anar-me acostumant a seure per cada racó com si volgués, de forma no intencionada, trobar què amagaven cadascun d'ells i saber així on havia de seure si volia prendre el sol al matí, llegir amb bona llum a mitja tarda o descobrir brillant al bell mig del cel la constel.lació del carro passada la mitjanit.
No m'ho va semblar pas al principi, però estava farcit de detalls. Una petita casa per a ocells per aquí, una regadora que gairebé treia arrels per allà, testos de totes les mides i colors, arbres amb flor i fruit que vaig aprendre a menjar, una petita taula en la que mai no seia ningú, racons on s'hi apilava llenya... Sempre que m'hi fixava una mica descobria coses noves, però mai sabia d'on sortien, qui les posava, ni quan. Perquè no t'ho he dit però jo vigilava el jardí des de la finestra de l'habitació quan no hi havia res urgent a fer, i això era quasi sempre.
Així que un bon dia em vaig decidir. Jo també volia jugar a amagar coses al jardí. Vaig recollir petxines a la platja i amb un bastó i unes cordes vaig fer-ne un mòbil de penjar que sonaria, amb sort, un dia de vent suau. També vaig posar-hi un test nou on hi vaig plantar un esqueix d'una planta que havia trobat passejant per la vora d'un camí poc transitat.
I no et diré què més hi vaig posar, potser algun dia ho reconeixes per tu mateix. O potser no... però continues el joc.
A poc a poc vaig anar-me acostumant a seure per cada racó com si volgués, de forma no intencionada, trobar què amagaven cadascun d'ells i saber així on havia de seure si volia prendre el sol al matí, llegir amb bona llum a mitja tarda o descobrir brillant al bell mig del cel la constel.lació del carro passada la mitjanit.
No m'ho va semblar pas al principi, però estava farcit de detalls. Una petita casa per a ocells per aquí, una regadora que gairebé treia arrels per allà, testos de totes les mides i colors, arbres amb flor i fruit que vaig aprendre a menjar, una petita taula en la que mai no seia ningú, racons on s'hi apilava llenya... Sempre que m'hi fixava una mica descobria coses noves, però mai sabia d'on sortien, qui les posava, ni quan. Perquè no t'ho he dit però jo vigilava el jardí des de la finestra de l'habitació quan no hi havia res urgent a fer, i això era quasi sempre.
Així que un bon dia em vaig decidir. Jo també volia jugar a amagar coses al jardí. Vaig recollir petxines a la platja i amb un bastó i unes cordes vaig fer-ne un mòbil de penjar que sonaria, amb sort, un dia de vent suau. També vaig posar-hi un test nou on hi vaig plantar un esqueix d'una planta que havia trobat passejant per la vora d'un camí poc transitat.
I no et diré què més hi vaig posar, potser algun dia ho reconeixes per tu mateix. O potser no... però continues el joc.
dilluns, 3 d’octubre del 2016
Perdona'm les faltes
23:57
Seria facil posarse les mans davant els ulls per tapar el que no volem veure, pero hi ha un ull que una vegada sobra ja no es tanca mes, ni tan sols per "parpadear". Els records no haurien de ser el nostre combustible. O si. Neixer cada mati amb loportunitat de desconeixer cares, carrers i sentiments. Loportunitat de descobrir, de trobar, de sentir, destimar... des de zero. Cada dia una nova vida, un nou principi que augura un final proper pero no trist. Ningu sap que despertara amb la memoria buida com un paper en blanc, per aixo a ningu li importa.
23:58
Que faries si em trobessis a laltra banda del teu llit despres dhaver passat una nit veient les estrelles des de lampit de la teva finestra?
Potser mestimaries de nou, sabent que es el desti el que ens posa lun davant de laltre cada dia sense ni tan sols saber com ens diem. Potser sentim una passio irrefrenable cada vegada que ens trobem de casualitat. Potser ens ignorem i ens cridem latencio a parts iguals amb el transcorrer dels anys.
23:59
Hi hauria dies de tots els colors. Podriem anar un dia amb uns i amb uns altres el dia seguent, ajuntantnos amb aquells que potser hem menyspreuat el dia anterior. Pero a ningu li importaria.
Creus que hi hauria un minim sentiment didentitat al que aferrarnos dia a dia? Creus que un dia podries comprar un llibre que acabaries llançant justament al cap de 24 hores? Creus que hi hauria alguna cosa pendent? I si algu, de sobte, comences a emmagatzemar records? Nomes desitjaria no ser jo.
00:00
Ens coneixem?
Seria facil posarse les mans davant els ulls per tapar el que no volem veure, pero hi ha un ull que una vegada sobra ja no es tanca mes, ni tan sols per "parpadear". Els records no haurien de ser el nostre combustible. O si. Neixer cada mati amb loportunitat de desconeixer cares, carrers i sentiments. Loportunitat de descobrir, de trobar, de sentir, destimar... des de zero. Cada dia una nova vida, un nou principi que augura un final proper pero no trist. Ningu sap que despertara amb la memoria buida com un paper en blanc, per aixo a ningu li importa.
23:58
Que faries si em trobessis a laltra banda del teu llit despres dhaver passat una nit veient les estrelles des de lampit de la teva finestra?
Potser mestimaries de nou, sabent que es el desti el que ens posa lun davant de laltre cada dia sense ni tan sols saber com ens diem. Potser sentim una passio irrefrenable cada vegada que ens trobem de casualitat. Potser ens ignorem i ens cridem latencio a parts iguals amb el transcorrer dels anys.
23:59
Hi hauria dies de tots els colors. Podriem anar un dia amb uns i amb uns altres el dia seguent, ajuntantnos amb aquells que potser hem menyspreuat el dia anterior. Pero a ningu li importaria.
Creus que hi hauria un minim sentiment didentitat al que aferrarnos dia a dia? Creus que un dia podries comprar un llibre que acabaries llançant justament al cap de 24 hores? Creus que hi hauria alguna cosa pendent? I si algu, de sobte, comences a emmagatzemar records? Nomes desitjaria no ser jo.
00:00
Ens coneixem?
dijous, 28 de gener del 2016
SO(Y)MOS
"Somos el tiempo que nos queda". Somos nuestra caligrafía, nuestras muletillas, nuestras arrugas al reírnos. Somos nuestros dientes, nos gusten o no, y la manera en que cogemos el lápiz para escribir. Somos nuestros sueños, los cumplidos y los muy difíciles de cumplir. Somos nuestros pros y nuestros contras, nuestros más y nuestros menos. Somos lo que éramos, lo que somos y lo que seremos. Somos nuestro vaso de leche antes de ir a dormir y nuestros pies fríos. Somos contradicción. Somos fluir y nos estancamos. Somos aquellos a los que queremos y por qué los queremos. Somos nuestra familia. "Somos el resultado de todo lo que hemos vivido". Somos nuestra película favorita y todas aquellas que jamás veremos, los insultos en todos los idiomas que conocemos, el sofá de casa. Somos nuestro oficio y somos nuestra niñez. Somos incansables que necesitan un respiro, somos valientes que piden superhéroes. Somos lo que nos asusta, somos lo que nos hace valientes. Somos nuestros tics molestos y somos el que está al otro lado del espejo. Somos nosotros cuando nos quejamos, cuando perdonamos, cuando no nos salen las palabras. Somos nuestras lágrimas, nuestras uñas, nuestra fragilidad. Somos estanque y fluimos. Somos todo corazón o todo envidia, pero somos nosotros en ambas ocasiones. Somos lo que no queremos ser y a la vez lo que deseamos. Somos los abrazos que nos gustan, las miradas de reojo, nuestro sitio en el transporte público. Somos horarios sin reloj, somos naturaleza. Somos casi nunca. Somos todo el rato. Somos una persona diferente a cada segundo. Somos lo que pensamos. Somos lo que creemos.
Somos y nos queremos. Somos sin preocupaciones. Somos, en esencia, sin miedo, y nos da igual pensar en quién seremos al cabo de un minuto, pues para cuando llegue el momento habremos sido sesenta personas distintas.
dilluns, 30 de novembre del 2015
Wait for me to go home
You are so cool and I'm so small. I just wonder if one day, for just one second, you could only imagine that someone like me exists.
Someone who is whispering in your locker, keeping a few words, waiting for you to open it and listen to them.
Someone who is constantly under the pressure of other eyes that look for mine, mine that are looking for yours.
You just walk down the crowded corridors, I stare at you and everybody knows it. Everyone but you,
You are so small and I'm so cool.
But that's what other people may think about you and I.
Same message under your table, inside your books, hidden in your bag... you are so cool and I'm so... I'm so... small without you.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)