Canvis d'estació

Recordo que hi havia un jardí. No et sabria dir si gran o petit perquè amb aquestes comparacions mai se sap, però per mi era agradable i més que suficient. Des del primer cop d'ull s'hi endevinava un encant que, no t'enganyaré, em va sobtar. En un altre moment potser hauria dit que allò ho governava la malesa i el descuit, però llavors vaig saber que era la mà lliure i savia de la natura la que posava ordre i concert.
A poc a poc vaig anar-me acostumant a seure per cada racó com si volgués, de forma no intencionada, trobar què amagaven cadascun d'ells i saber així on havia de seure si volia prendre el sol al matí, llegir amb bona llum a mitja tarda o descobrir brillant al bell mig del cel la constel.lació del carro passada la mitjanit.
No m'ho va semblar pas al principi, però estava farcit de detalls. Una petita casa per a ocells per aquí, una regadora que gairebé treia arrels per allà, testos de totes les mides i colors, arbres amb flor i fruit que vaig aprendre a menjar, una petita taula en la que mai no seia ningú, racons on s'hi apilava llenya... Sempre que m'hi fixava una mica descobria coses noves, però mai sabia d'on sortien, qui les posava, ni quan. Perquè no t'ho he dit però jo vigilava el jardí des de la finestra de l'habitació quan no hi havia res urgent a fer, i això era quasi sempre.
Així que un bon dia em vaig decidir. Jo també volia jugar a amagar coses al jardí. Vaig recollir petxines a la platja i amb un bastó i unes cordes vaig fer-ne un mòbil de penjar que sonaria, amb sort, un dia de vent suau. També vaig posar-hi un test nou on hi vaig plantar un esqueix d'una planta que havia trobat passejant per la vora d'un camí poc transitat.
I no et diré què més hi vaig posar, potser algun dia ho reconeixes per tu mateix. O potser no... però continues el joc.