dimecres, 23 de gener del 2013

Dejaron de girar los planetas. Nos miraba el universo.

CIENCIAS CELESTES es decir mucho más de lo que cualquiera sabe.

Es navegar por un mar de sentimientos, de letras melódicamente elegidas para provocarte un respingo allá dónde las oigas. Es de esas ciencias en las que no quieres adentrarte, porque enganchan. Y enganchan de tal modo que necesitas escucharlas a veces una a una, a veces todas una y otra vez, sin cesar, temiendo rallar el disco que tan amablemente te compraste para autosorprenderte, o que te regalaron para que te sorprendieras.

Los que las oyen de lejos, sin querer, puede que no se den cuenta de la magia que esconden. Pero es ese ritmo indie/folk que te llama, que te obliga a bailar por dentro, para después cazarte con cada una de las letras, de los poemas cantados que esconde.

Sin duda hay café para todos. Para los que necesitan ese empujón que les confirme que hoy es el día, para los que siguen preguntándose quién es esa persona que se esconde en el bosque, para los que no se atreven a pronunciar un au revoir alto y claro, para cazadores, para serpientes, para amores flacos que se clavan muy dentro, para los que siempre llegan tarde y los que siempre están esperándoles...

Pero sobretodo, sobre todas las cosas del mundo, para aquellos que deciden dejarse llevar.

dimarts, 20 de novembre del 2012

La patinadora.

Jo sortia de l'escola, de fer les pràctiques, i caminava contenta perquè ja era divendres mentre feia memòria per trobar el cotxe, doncs com que al pàrquing n'hi ha tants i tants, cada dia he d'aparcar en un lloc diferent i em costa recordar cada dia on l'he deixat. Ja ho tenia, m'havia posat en aquell forat del que havia sortit una noia mig adormida aquell mateix matí.
Allí m'esperava el meu majestuós cotxe color grana, amb les seves petites ratllades, aquella "L" ben enganxada al vidre del darrera, aquell maleter que no acabava de ser el seu. I quan me n'adono ja sóc dins, amb la ràdio fluixeta, com sempre, i gairebé fent malabars per sortir marxa enrere. I sense saber com, em trobo amb ella. Amb la patinadora.
Imagina't la situació: un velòdrom, una patinadora, i jo dins el cotxe una mica gelada pel fred de les cinc de la tarda.
Ella ballava i ballava, patinava d'aquí cap allà i feia salts impossibles, postures innates, gests captivadors.

dijous, 15 de novembre del 2012

Així no hi ha qui visqui.

Tinc un nus a la gola de la mida d'un elefant que sembla que vol explotar, però que no explota.
L'elefant és conscient de lo bruta que quedaria l'habitació si explotés i lo molt que s'enfadaria la mare quan ho hagués de netejar.
Les llàgrimes juguen a fer la tonteria del puenting, que em tiro-que no em tiro.
I jo penso que o algú fa algo, o aquí hi haurà disbauxa.
Sembla una festa on tothom hi està convidat. Entre ells: els mals records, els malsons, el dia a dia feixuc, les setmanes que acaben massa tard i comencen massa depressa.
I, oiga, que aquí no es mou ningú.

L'elefant roman quiet, al mig de la gola, pendent de no deixar-me respirar.
Les llàgrimes segueixen fent l'inutil.
I al final l'única que pateix, espectant, sóc jo.
Ningú ve a parar-ho.
No necessito ningú.
Mai ho he fet.

O si.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Espérame.

Es curioso como las mejores ideas aparecen en las noches que no tienes sueño, pero justamente cuando ya estás metidita en tu cama y bien tapada hasta las orejas. Cuando has encontrado la postura perfecta, mil ideas invaden tu mente como si de flashes se tratara. Eso mismo me pasó anoche. Empecé a visualizar una película un tanto extraña donde yo estaba en mi pupitre escribiendo, como antaño, y entonces la cámara de mi pequeña película empezó a usar un extra zoom que reflejó dentro de las letras, cada vez más grandes, dibujitos y formas animadas.

Ahí empezaba lo bueno.

Dos bebés abandonados a los pies de un orfanato chino. Un niño y una niña que crecían entre pequeñeces, corazones estrechos y reglas muy estrictas. Dos hermanos que escaparon a medias del orfanato con un señor europeo ya un poco mayor.
Llegan los tres a España, el señor tiene en un hotel. Los chicos aprenden enseguida el oficio y se interesan por el amor que aquel hombre les brinda. Los chicos calientan las camas de los clientes cuando hace frío, para que se acuesten entre sábanas calentitas. Luego, cuando todos están acostados, se retiran a su dormitorio y duermen entre las sábanas que su nuevo papá ha calentado para ellos.

Y todo junto crea un ambiente de amor, respeto y magia digno de una novela de "largo alcance".
Y pienso, ¡ai! si tuviera tiempo.
Y caigo en que voy a sacar ese tiempo de donde sea. Y voy a traerte este cuento. A ti.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Hay maestros y maestros.

INGREDIENTS:

- 300 gr. d'imaginació
- 25 parells d'ulls observadors
- 50 mans amb ganes d'experimentar i a poder ser amb les ungles brutes de pintura o plastilina
- Eines variades i de colors vius: tisores, pintura, plastilina, fang, llapis de colors, pegament, retalls de premsa...
- 25 bates de ratlles verdes i blanques amb el nom brodat al pit
- Una classe de parets blanques d'hospital
- 3 cullerades de temps i paciència
- Diferents punts de vista i definicions de què és l'art


PREPARACIÓ:

Posem en un bol ben gran els 300 gr. d'imaginació, tenint en compte els 25 parells d'ulls observadors amb una ment inqueta darrera.
Les 50 mans amb ganes d'experimentar aniran afegint a poc a poc les eines que hem aconseguit: primer hi aboquem les més líquides i després les més pastoses i ho removem fins que ens quedi una massa més o menys homogènia.
Amb les 3 cullerades de temps i paciència final, deixem reposar la massa uns dos dies.
Durant aquests dos dies haurem de pensar molt en què és l'art per cadascun dels cuiners, i un cop la massa hagi reposat, utilitzarem aquesta imatge mental per fer-la viva i representar-la a les parets blanques de la nostra classe, així com també anirem tacant al gust les bates de ratlles i nom brodat.