Així no hi ha qui visqui.

Tinc un nus a la gola de la mida d'un elefant que sembla que vol explotar, però que no explota.
L'elefant és conscient de lo bruta que quedaria l'habitació si explotés i lo molt que s'enfadaria la mare quan ho hagués de netejar.
Les llàgrimes juguen a fer la tonteria del puenting, que em tiro-que no em tiro.
I jo penso que o algú fa algo, o aquí hi haurà disbauxa.
Sembla una festa on tothom hi està convidat. Entre ells: els mals records, els malsons, el dia a dia feixuc, les setmanes que acaben massa tard i comencen massa depressa.
I, oiga, que aquí no es mou ningú.

L'elefant roman quiet, al mig de la gola, pendent de no deixar-me respirar.
Les llàgrimes segueixen fent l'inutil.
I al final l'única que pateix, espectant, sóc jo.
Ningú ve a parar-ho.
No necessito ningú.
Mai ho he fet.

O si.