La música clàssica no ha estat mai la meva música preferida. Per a res. Ni per a estudiar, ni treballar, ni concentrarme, ni relaxarme. De fet, durant anys he pensat i verbalitzat en més d'una ocasió que la música clàssica em posa nerviosa.
No sé ben bé per què. Potser em sembla que s'ha d'entendre d'una manera determinada i que jo no sóc prou il·lustre per sentir-la. Quina contradicció. La música se sent. D'escoltar i de sentir.
Ara aquesta mateixa música envolta la casa i em fa sensació de mal presagi. De sobte i sense adonar-me'n em visualitzo trencada, paralitzada. Com morta però viva perquè hi ha dolor. Patiment. El cor se m'accelera i no entenc per què.
Recordo en Tom i Jerry i les seves aventures musicades amb, precisament, orquestres que em fan pensar en música clàssica. I no sé què em posa més nerviosa.
Situacions inconcretes, incontrolables, desagradables. Què dir. A última hora no deixen de ser sensacions que (espero) no portin a res més que això.
La música no para i no sé si podré deixar d'escriure fins que no pari.
dimarts, 3 d’abril del 2018
dimecres, 21 de febrer del 2018
Realismo ilustrado
El otro día estaba en la clase de los más peques de toda la escuela. No recuerdo bien si era el primer o el segundo día que me pasaba por su clase, la más alejada de las demás y la que funciona particularmente distinto. Los cavalleros y las princesas comen en el aula, tienen baño propio y duermen la siesta a dos puertas de allí, en una clase especialmente grande y dotada de espejos e instrumentos.
Los pequeñajos me miraban sorprendidos a pesar de no entender lo que les estaba diciendo. Pero ellos repetían, asentían y sonreían. Es fantástica su intuición y es apoteósica la manera en que la perdemos.
En una de esas, con 46 ojitos mirándome y brillando de ilusión, su profe empieza a medio traducirme (a todo esto entendemos que yo hablaba English and only English) y cae en la cuenta de que algunos de los babies hablan inglés en sus casas.
- El L y la M entenen el que diu, oi que si? El L parla anglès a casa i la cangur de la M també li parla en anglès!
- Siiiiiiiii
- La meva cangur també parla anglès
- Jo també tinc una cangur!
- I jo també!!
Todos se miran ansiosos, contentos. Todos menos uno. D se queda mirando a su profe y con ojitos de pena susurra:
- Jo...... yo no tengo animales.....
Los pequeñajos me miraban sorprendidos a pesar de no entender lo que les estaba diciendo. Pero ellos repetían, asentían y sonreían. Es fantástica su intuición y es apoteósica la manera en que la perdemos.
En una de esas, con 46 ojitos mirándome y brillando de ilusión, su profe empieza a medio traducirme (a todo esto entendemos que yo hablaba English and only English) y cae en la cuenta de que algunos de los babies hablan inglés en sus casas.
- El L y la M entenen el que diu, oi que si? El L parla anglès a casa i la cangur de la M també li parla en anglès!
- Siiiiiiiii
- La meva cangur també parla anglès
- Jo també tinc una cangur!
- I jo també!!
Todos se miran ansiosos, contentos. Todos menos uno. D se queda mirando a su profe y con ojitos de pena susurra:
- Jo...... yo no tengo animales.....
dimecres, 14 de febrer del 2018
PPPPPPlease
El placer se convertía en algo más cuando sus dedos firmes golpeaban esas teclas. A veces con furia, otras suavemente, como caricias de quien te quiere bien. Y de fondo GRITOS. Gritos amables y dulces. Voces de niño haciendo el indio o de indios siendo niños.
Todo lo que decían era importante. Necesario. Irrepetible. Efímero. Y lo efímero y el amor se difuminan como una sola cosa. Una línia que no es línia porque es trazo, porque es sueño, porque es un suspiro;
una ... (que no es una línia pero no deja de necesitar un nombre - o quizás no).
Ella conseguía acallarlos. ¡Vaya si lo hacía! Suavemente como fieras dormidas a los pies del flautista más audaz. Todos bailaban a sus pies. La rodeaban y la amaban. La llenaban de todo lo que se puede llenar y más. Todo a su alrededor se volvía mágia.
Aun que todo eso ella no lo sabía
ni si quiera lo podría imaginar
jamás
Todo lo que decían era importante. Necesario. Irrepetible. Efímero. Y lo efímero y el amor se difuminan como una sola cosa. Una línia que no es línia porque es trazo, porque es sueño, porque es un suspiro;
una ... (que no es una línia pero no deja de necesitar un nombre - o quizás no).
Ella conseguía acallarlos. ¡Vaya si lo hacía! Suavemente como fieras dormidas a los pies del flautista más audaz. Todos bailaban a sus pies. La rodeaban y la amaban. La llenaban de todo lo que se puede llenar y más. Todo a su alrededor se volvía mágia.
Aun que todo eso ella no lo sabía
ni si quiera lo podría imaginar
jamás
dilluns, 12 de febrer del 2018
QUIN MAL DE CAP, QUIN MAL DE PEUS
QUAN TINGUIS TEMPS JA NO TINDRÀS, MÉS TEMPS
PODRÍEM DEIXAR LA CIUTAT I ANAR A FER L'ANIMAL
I DESPERTAR EN ALGUN LLOC LLUNYÀ QUE NO S'HAGI DESCOBERT ABANS
PODRÍEM DEIXAR LA CIUTAT I ANAR A FER L'ANIMAL
I TU JO TORNAREM ALGUN DIA PERÒ
TU
I
JO
NO TORNAREM A S E R COM ABANSSSSSSSSSSSSSSSSS
PODRÍEM DEIXAR LA CIUTAT I ANAR A FER L'ANIMAL
I DESPERTAR EN ALGUN LLOC LLUNYÀ QUE NO S'HAGI DESCOBERT ABANS
PODRÍEM DEIXAR LA CIUTAT I ANAR A FER L'ANIMAL
I TU JO TORNAREM ALGUN DIA PERÒ
TU
I
JO
NO TORNAREM A S E R COM ABANSSSSSSSSSSSSSSSSS
diumenge, 16 d’abril del 2017
Hotmail.com
Fer dissabte emocional pot semblar sempre una bona idea. Avui el concepte endreçar i llençar està a l'ordre del dia però mai és tan fàcil fer-ho. Sola. És a dir, un criteri extern ens ajuda a seleccionar de manera objectiva allò que ens serà útil en un futur no molt llunyà o que realment ha passat a la història fa dies.
És màgic, bonic, inevitable i senzill que se'ns escolin els records entre la roba que pleguem o les llibretes que llegim o els correus que trobem. És fantàstic i és un viatge. No està assegurada la tornada, ja que si t'hi penges hi pots estar hores i hores. Acariciant el passat, plorant-lo inclús, rient-lo fort i abraçant-lo en la distància sabent que no tornarà.
Per cert, creus en el concepte de l'infinit?
Si és així no et sonarà extrany que presuposi que hi ha universos infinits, amb móns infinits, amb nosaltres infinits. Possiblement en algun d'aquells infinits el passant s'estigui repetint i en un altre existeixi una màquina del temps per tornar enrere. La conclusió que m'aporto és que avui som aquí i aquí el passat és lluny, ben al fons i ben endins. I és un regal poder tornar-hi amb la ment. Tancar els ulls i sentir-te darrere meu, i veure com em miraves, i com em parlaves, i com ens comunicàvem mentalment abans que ningú ni tan sols pensés que era possible fer-ho.
I de sobte, com qui no vol la cosa, el passat torna. I és real i és en aquest món. I et torno a sentir abraçant-me per l'esquena i olorant-me darrere les orelles. I jo em pregunto si està passant de veritat o estic perduda en algun somni molt manipulat pels meus desitjos ocults. Et tinc davant i parlem i m'agafes la mà. Seiem i riem i el temps no ha passat. De veritat que no ha passat.
De fet, tinc la sensació que el temps no tornarà a passar mai més entre tu i jo. Hi ha alguna cosa per la qual encara no s'ha inventat un mot que ens reté i ens lliga. I el fil pot ser llarg i molt flexible, té les qualitats perfectes per saber que és d'aquells que no es trenca.
Estic molt tranquil·la sabent que som aquí, igual que vam ser-hi, de la mateixa manera que hi serem sempre. I si els sempres duren per sempre i es repeteixen com en un loop infinit en els diferents móns, seguirem ballant eternament amb les trobades inesperades que tant havíem esperat.
És màgic, bonic, inevitable i senzill que se'ns escolin els records entre la roba que pleguem o les llibretes que llegim o els correus que trobem. És fantàstic i és un viatge. No està assegurada la tornada, ja que si t'hi penges hi pots estar hores i hores. Acariciant el passat, plorant-lo inclús, rient-lo fort i abraçant-lo en la distància sabent que no tornarà.
Per cert, creus en el concepte de l'infinit?
Si és així no et sonarà extrany que presuposi que hi ha universos infinits, amb móns infinits, amb nosaltres infinits. Possiblement en algun d'aquells infinits el passant s'estigui repetint i en un altre existeixi una màquina del temps per tornar enrere. La conclusió que m'aporto és que avui som aquí i aquí el passat és lluny, ben al fons i ben endins. I és un regal poder tornar-hi amb la ment. Tancar els ulls i sentir-te darrere meu, i veure com em miraves, i com em parlaves, i com ens comunicàvem mentalment abans que ningú ni tan sols pensés que era possible fer-ho.
I de sobte, com qui no vol la cosa, el passat torna. I és real i és en aquest món. I et torno a sentir abraçant-me per l'esquena i olorant-me darrere les orelles. I jo em pregunto si està passant de veritat o estic perduda en algun somni molt manipulat pels meus desitjos ocults. Et tinc davant i parlem i m'agafes la mà. Seiem i riem i el temps no ha passat. De veritat que no ha passat.
De fet, tinc la sensació que el temps no tornarà a passar mai més entre tu i jo. Hi ha alguna cosa per la qual encara no s'ha inventat un mot que ens reté i ens lliga. I el fil pot ser llarg i molt flexible, té les qualitats perfectes per saber que és d'aquells que no es trenca.
Estic molt tranquil·la sabent que som aquí, igual que vam ser-hi, de la mateixa manera que hi serem sempre. I si els sempres duren per sempre i es repeteixen com en un loop infinit en els diferents móns, seguirem ballant eternament amb les trobades inesperades que tant havíem esperat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)