En Dani coneixia la Martina, i sabia com es deia perquè ho havia sentit tot escoltant d'amagades les seves converses telefòniques al tren. Ell sabia prou bé que la Martina pujava a Verdaguer i tot just quan passava Joanic, ja no sabia ni com posar-s'hi. Li guardava un seient cada dia, posan-t'hi la seva maleta, que sempre apartava discretament quan ella passava ben aprop. Ho tenia tot mil·limetrat per quan ella diguès:
-Està ocupat?
Tot pensant que ell era un passatger qualsevol, però el que no sabia era que en Dani pretenia convèncer-la abans d'arribar a Bogatell. Convèncer-la perquè fugís amb ell i ho deixés tot.
La Martina no li havia dit si li quedava bé la barba, que se l'estava deixant per semblar més gran.
La Martina no li havia dit com ho tenia per escapar-se amb ell.
La Martina no li havia dit si volia que ell li ensenyés un lloc on de nit és de nit, apartats de tota contaminació llumínica.
I és que allí, en aquell tren que donava més volta de la que a en Dani li aniria bé, la merda se'ls menjava.
Ell la mirava als ulls, i ella distreta no sospitava res. Un dia rere l'altre en Dani somiava vergonyós tot deixant caure el cap tímidament sobre la finestra del vagó. Compartir, pagar una hipoteca junts. Maleir cada dilluns per haver allargat el diumenge... Volia comprovar si París li quedava bé, i no volia per res del món que ella es preocupés pel mal temps, algún sonat havia inventat el paraigua...
En Dani no li havia dit que Barcelona cremava.
En Dani no li havia dit que no era seva, ni d'ella tampoc.
En Dani no li havia dit que tot i no ser massa guapo era molt divertit.
I és que allí, en aquell tren on la Martina pujava per trobar-se amb el seu estimat de Reus, la merda se'ls menjava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada