Voldria ser l'ocell que de dia es confon amb el cel
i que de nit balla amb les estrelles
de mitjanit.
Jugar amb els núvols quan ningú ens pugui veure
i ballar a les teulades amb els gats del carrer
enamorant-los ara i sempre,
a mitjanit.
Moure'm a estacions i gaudir del que volen les ales,
abandonar plomes en finestres tancades
que alegrin els matins dels joves somiadors.
Espills que reflecteixen mil vides
em demostren que en un altre lloc sóc aquest ocell,
en un altre món on no existeixen les gàbies
on tot el que es veu és cel.
La nit vetllarà els meus somnis de mitjanit,
ara i sempre, enamorant-me a les teulades,
fugint a estacions, creant pròpies gàbies.
I despertaré sent el jove somiador que va a dormir tard
per no haver de llevar-se mai.
I despertaré en el món que no m'ha vist créixer mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada