Joder! Sento dir-te que no sé com ho suportes. No, en serio. No sé com ho fas. Com ho pots fer. Joder! No puc imaginar-m'ho. No puc imaginar com s'accepta una pèrdua, no puc imaginar com s'accepta una pèrdua, no puc imaginar com s'accepta una pèrdua, no puc ima... No puc imaginar-ho per més vegades que ho repeteixi. 
No sé com es fa. No sé com es sent. No sé com pots.
Ets tan increible, ets tant. 
Joder! 
Sento no poder dir-te aquestes coses, joder, no puc, joder joder joder merda.
Estic horrible quan ploro, no saps (bé, si ho saps) com odio que se m'embrutin les ulleres. Com odio els ulls empetitits per les ulleres. No saps com m'odio sense elles. Amb elles. No m'odio, no és això. Se'm tanquen els ulls i només tinc ganes de plorar més mentre suo més mentre tremolo més mentre moquejo més mentre se'm fa un nus a la gola, mentre se'm tanquen els ulls una altra vegada i ara a més em couen.
No sé com t'ho has pogut fer. Com ho continues fent. Joder, moltíssimes felicitats perquè ets genial. Perquè no ho podria haver fet millor, de veritat no t'enganyo, sóc massa dèbil. Jo no hagues pogut tirar endavant. I no et dic aquestes coses que realment penso per no fer-te pensar a tu que no pots, simplement perquè jo no podria.
Joder! M'explico com el cul. Perdona'm. T'estimo.